El Pol Deulonder viu a la ciutat d’Espoo, a pocs quilòmetres de Helsinki, la capital de Finlàndia. Des que el 2014 va marxar del Can Vidalet direcció Japó, la seva vida va patir un gran gir. Dedicat completament al futbol, està involucrat en el projecte “més exigent” que ha viscut fins ara. Tot i els quilòmetres recorreguts, ens confessa que el Can Vidalet va ser la porta que li va obrir el futur que viu avui.
Quin record tens dels 7 anys a Can Vidalet?
Un club modest amb un projecte que generava molta il·lusió i ambició de fer les coses el millor possible. Un grup de treball d’una qualitat altíssima en tots els sentits i un entorn amb una passió molt forta pel futbol. Passats uns anys, he pogut comprovar que és molt difícil de trobar.
Amb què creus que et va influir el Can Vidalet per acabar-te dedicant al futbol?
Doncs va ser la clau. Just quan vaig començar el club començava la co-operació amb l’empresa Soccer Services, que aportava coneixement i estructura a través del Mètode Ekkono. La empresa va ser el far, tant per al club com per a molts de nosaltres, que ens guiava la feina que s’havia de fer, aportava moltes idees noves i ens generava molt entusiasme. A més, el club va anar incorporant gent jove, que tot just començava, i això va facilitar la cohesió.
També va ser molt important el lideratge i la visió d’en Pedro Rubio. Ell va ser fonamental pel club, però individualment per nosaltres també.
Creus que el Can Vidalet té una manera especial de treballar? És un club especial?
Jo crec que sí que ho és. Fa molts anys que se centren esforços en convertir-se en un club que posi la formació integral del jugador al centre i en unificar els esforços de la gent involucrada en una mateixa direcció. Destacaria un programa real de formació en valors, una estructura transversal que busca i convida a participar al màxim de gent de l’entorn del club com sigui possible, una metodologia de treball unificada, una planificació dels continguts a treballar que s’adapti a cada etapa per la que passa el jugador durant el seu desenvolupament, etc. I això ha permès una millora de la qualitat dels entrenadors i dels jugadors.
Tots aquests elements ja són difícils de trobar en acadèmies de futbol professional arreu del món, però en clubs modestos encara més, per tant, la sensació que he tingut des del primer dia és que era un club especial.
Què vas aprendre de la teva experiència al Japó?
A nivell futbolístic i nivell humà El projecte en el que vaig treballar al Japó (Ekkono Academy a Tòquio) es centrava molt en l’entrenament per ajudar a jugadors joves i començava de 0. Al marxar ja teníem més de 100 jugadors! Va ser molt gratificant veure la dedicació dels jugadors en la millora dels conceptes que anàvem treballant.
En general, Japó, que és un país preciós, amb molta tecnologia i modernitat però mantenint tradicions molt antigues. És un “shock” cultural des del primer dia, amb unes normes socials completament diferents i has d’aprendre a adaptar-te de la millor manera possible.
Com és el futbol al Japó?
Segurament, ex companys meus al CF Can Vidalet com l’Óscar García, en Darío Rodríguez o en Marc Ciurans, que actualment viuen i treballen en diferents clubs al Japó, poden fer un anàlisis més actualitzat. En general, el futbolista japonès és molt bo tècnicament i físicament, és capaç de repetir esforços molt alts durant un partit sense problemes, però té força marge de millora en la presa de decisió. Tot i això, des del meu punt de vista, ha rebut molta influència estrangera en els darrers anys i tenen una barreja d’estils depèn d’on miris.
De totes maneres, el que és evident és que hi ha milions de japonesos que els encanta el futbol i estic segur que continuaran produint bons jugadors i cada cop millors.
Parlem de Finlàndia. A quina ciutat vius? Des de quan?
Visc a Espoo, una ciutat molt còmoda per viure enganxada a Hèlsinki, al sud del país, i resideixo aquí des de gener del 2016, per tant, més de 5 anys vivint aquí. És un país curiós, on els encanta el cafè i la sauna, on et pots passar 2 mesos sota zero… Però és un país on tots els edificis estan molt ben preparats per aguantar el fred, així que no es pateix gaire. Personalment pateixo més per la falta de llum durant l’hivern que no pas pel fred. D’altra banda, tenen moltíssima vegetació, llacs, aurores boreals, etc. A més, cal destacar el sentit de la igualtat, un sistema educatiu consolidat, etc.
I a Finlàndia? Tot i ser europeu, és un futbol diferent?
Bé, degut al clima, cultura i característiques del país, és un país on el futbol té una forta competència amb altres esports. Hi ha esportistes finesos amb gran rendiment en l’hoquei sobre gel (campions del món), l’esquí, esports de motor o l’atletisme.
Sobre el futbol, tenen una influència molt gran del futbol britànic i això es nota tant en els estils d’entrenament com en la manera de jugar. De totes maneres, en els últims anys, el país ha fet esforços grans per importar know-how (per exemple, la co-operació que tenim ara). A més, hi ha força entrenadors espanyols o portuguesos entrenant i es fa evident a tots els nivells. També destacaria que en els darrers anys, s’han promocionat molts entrenadors finesos joves i s’ha notat en l’estil, que ha començat a ser molt més associatiu del que tradicionalment havia estat.
Quina és la teva feina exactament avui? Pots descriure una mica la teva rutina?
Tenim un acord de col·laboració amb Eerikkilä Sports Institute (Centre nacional de futbol i de floorball) i Sami Hyppiä Academy, que té acords amb varies de les millors acadèmies del país per un programa de monitorització del desenvolupament. La nostra feina és de suport, intentem aportar coneixement en relació a molts aspectes com la metodologia, la planificació, l’anàlisi del joc, entre d’altres, des de la proposta d’Ekkono.
A part de les formacions que fem regularment amb entrenadors i directors tècnics, els diferents equips de les acadèmies venen al centre mínim 2 cops a l’any en jornades de 3 dies. Es dediquen a tests pels jugadors, formació pels entrenadors, entrenament i partits pels jugadors. També tenim cursos online en marxa, campus per jugadors, etc.
A més a més, des de 2017 col·laborem especialment amb el millor club del país, HJK Hèlsinki i, des del novembre passat, dedico el 50% del meu temps en ajudar al club a desenvolupar i enfortir la seva identitat i a assolir els objectius que s’han marcat. La meva feina al club es centra en discussions tècniques amb els entrenadors sobre el model de joc i planificació de continguts per tal d’unificar criteris, suport al camp i assessorament individual per 4 jugadors entre primer equip i acadèmia. També fem feina de suport a la direcció tècnica de l’acadèmia.
Com es pot veure, és una feina molt dinàmica amb moltes tasques diferents i això clarament enriqueix el dia a dia.
Com has viscut la COVID19 des de Finlàndia?
Bé, Finlàndia no ha patit tant el virus com altres països per varies raons: baixa densitat de població, per moltes empreses ha estat relativament fàcil el teletreball, etc. Pel projecte amb Eerikkilä no està sent fàcil ja que, ara per ara, les restriccions no permeten que, per exemple, els equips viatgin al centre i competeixin entre ells. Per sort i “toquem fusta”, ni jo ni ningú de la meva família ha patit el virus i hem pogut mantenir la feina, així que en aquest sentit no em puc queixar. Tant de bo la situació vagi millorant poc a poc i puguem continuar amb moltes més activitats aviat.
Com és el Pol que va marxar el 2016 a Finlandia i com és ara? Creus que has canviat? Bé, 5 anys donen per molt i som éssers constantment canviants. Segurament comences a valorar coses que, pot ser, no eren tant importants abans i prioritzes diferent. El que és segur és que he après molt des del punt de vista tècnic, ja que el projecte és el més exigent que he fet fins ara. A més a més , he après a treballar i gestionar relacions amb persones molt diferents (això també ho vaig experimentar al Japó). També m’ha servit per haver de continuar-me adaptant a l’entorn i això és quelcom que valoro molt.
Et sents un finlandès més? Penses tornar a Catalunya en un futur?
Home, un finès més no, la veritat. Ells em/ens van rebre molt bé i són molt formals, però tenen una cultura, una llengua, una manera de funcionar i de gestionar les relacions interpersonals, en general, força diferent a la nostra. Hi ha coses que estan molt bé i les valoro molt, però d’altres que sé que no les trobaré aquí i que, evidentment, es troben molt a faltar. Segur que tornaré a Catalunya, perquè ja porto 7 anys vivint fora, però no sabria dir o imaginar quan.
Si tornes, t’esperem al Can Vidalet!
No en tinguis cap dubte. Una salutació a tota la família del club. Visca el Canvi!
